Barcelona i la Sagrada Família són dues grans marques internacionals que durant dècades han viscut d’esquena una de l’altra. I, quan s’han relacionat, ha estat per debats i conflictes que fins i tot han arribat als tribunals. Els barcelonins que admiren i presumeixen d’Antoni Gaudí per herències com La Pedrera o el Park Güell, no han mostrat gaire interès per la basílica. L’excepció han estat alguns manifestos col·lectius professionals. El 1965, un centenar de reconeguts arquitectes i intel·lectuals van demanar que s’aturessin les obres, un tema que es va tornar a qüestionar als setanta i als noranta. En una ciutat on es debat sobre cada llamborda, els decibels es van disparar i després van tornar a baixar. Fins que fa 15 o 20 anys va esclatar a la cara de veïns i polítics l’impacte del turisme al voltant del temple. El debat va deixar de ser el tan gastat de si l’obra d’Antoni Gaudí era lletja o bonica i si havia de continuar. La pressió dels visitants havia alterat greument la mobilitat, el comerç i l’habitatge d’un barri on hi ha edificis de veïns a 20 metres del temple.