La tarda que em vaig acomiadar del diari Avui vaig trencar en plors com una criatura sense que ningú em fes gaire cas, segurament perquè l’endemà em presentava entusiasmat a la redacció d’El País. El dolor i l’alegria eren ben compatibles en aquella època, l’octubre de 1986, perquè em sentia igual d’agraït amb tots dos diaris, les redaccions dels quals no mantenien unes relacions precisament cordials des de la seva fundació el 1976. Avui, com a jubilat que s’activa per escriure, m’enyoro i em sento igual de complagut amb aquell canvi després de visitar l’exposició AVUI 50+ Des de 1976. Notícies, llengua i país, que els comissaris Jordi Panyella, Toni Brosa i Carles Sabaté han muntat fins al 24 de maig al Palau Robert.
Brosa va ser el company que em va substituir a l’Avui després que Emilio Pérez de Rozas em proposés d’integrar-me a la secció d’esports d’El País. Encara recordo que vaig arribar a la redacció de la Zona Franca amb un diccionari i un llibre de gramàtica de la llengua espanyola, perquè parlava i escrivia en català des que m’havia iniciat a El 9 Nou (1978), havia començat a col·laborar a Catalunya Ràdio (1983) i m’havia format a l’Avui (1980-1986). El meu vincle amb el castellà es remuntava a les cròniques que com a corresponsals d’Osona enviàvem amb el meu amic i company Salvador Sala a Mundo Diario i Europa Press mentre érem alumnes de la UAB.
Vaig tenir la sort que el director d’El 9 Nou i alhora cap d’esports de l’Avui fos Ramon Serra, periodista de Taradell i col·laborador de TVE a Sant Cugat. Va apostar per mi quan aquell diari encara mantenia la il·lusió i la febre de molts dels milers de catalans que van donar suport a la seva sortida el 23 d’abril de 1976, diada de Sant Jordi, en ple postfranquisme, després de vèncer les moltes traves que va posar el Ministeri d’Informació i Turisme. Uns 36.000 subscriptors van aportar cadascú entre 1.000 i 100.000 pessetes, que van permetre aplegar els 60 milions necessaris per publicar el primer diari en català des de la Guerra Civil (1936-1939). La recaptació, a més, va anar acompanyada d’un fons cultural excel·lent, amb obres de Dalí, Miró i Tàpies.
Una gestió empresarial deficient, decisiva davant la falta de solvència econòmica, i la inestabilitat en la direcció van anar en contra de la popularitat d’un diari cada vegada més assenyalat políticament, sostingut sobretot pel voluntarisme de molts professionals i sense que les seves notícies tinguessin un eco excessiu en la resta de mitjans editats a Catalunya. Aquest desdeny va reforçar el sentit de pertinença i orgull del col·lectiu de l’Avui de la mateixa manera que el compromís amb la llengua va ser inequívoc des d’un inici, marcat per la presència d’un equip d’una desena d’editors dirigits per Joan Fortuny.
Això no és gens sorprenent si tenim en compte que el repte era majúscul perquè es tractava de crear un lèxic periodístic, actualitzar i modernitzar una llengua que havia sigut molt rica abans de la dictadura en mitjans diversos, ajudar una majoria de redactors educats en castellà, i, per tant, tenir com a capçalera l’obra de Pompeu Fabra. Molts, fins i tot els que procedíem d’una publicació catalana, no oblidarem mai l’ajuda que vam tenir d’un mestre corrector com Ricard Fité. La militància en l’ofici i en el diari s’aprenia amb Maria Favà, i la referència del saber estar era Pep Playà.
La professionalització i l’especialització van arribar més endavant, amb Àngel del Castillo i amb amics de la talla de Jaume Pujol-Galcerán, Eloy Rendondo i, sobretot, l’estimat Robert Álvarez. La intervenció de Del Castillo va ser cabdal perquè jo pogués continuar a l’Avui. Me n’havia anat a Valladolid per fer el servei militar amb la certesa que em guardaven el lloc, però en tornar em vaig trobar que Jordi Maluquer havia estat substituït a la direcció per Jaume Serrats. Em vaig quedar als llimbs, sense viatge de noces —la Montse es va conformar amb tres nits a Mallorca— i lligat a una màquina d’escriure, pendent de la decisió del cap de secció, que es va apiadar de mi i em va donar volada fins que el desembre de 1986 em vaig incorporar al diari El País, feliç i alhora contrariat perquè vaig haver d’abandonar la col·laboració diària a Catalunya Radio, emissora on vaig arribar el 1983 gràcies a Santi Carreras i Lluís Canut.
No he tingut millor amic que Carreras ni ningú que m’hagi tractat amb més estima que el meu capità Emilio Pérez de Rozas. A El País encara hi soc i em conviden a la tertúlia del Matí de Catalunya Ràdio. El Quadern del diari i els programes de ràdio —també participo en el Que t’hi jugues de Ràdio Barcelona— em permeten escriure i parlar en la mateixa llengua materna amb què vaig començar a l’Avui.
L’excel·lent exposició del 50è aniversari evoca els molts periodistes de referència que han sortit del diari, un fenomenal planter de professionals, i també els que continuen amb fermesa a peu d’obra des de la unió amb El Punt el 2011 (El Punt Avui). El recorregut convida a la nostàlgia i a l’agraïment de molts periodistes que han seguit un camí semblant, i també, per tant, d’un nano de poble arribat a la capital que va saber que volia ser periodista quan va trepitjar l’Avui.
Impossible no tornar a plorar i a insistir ara, a diferència de llavors, en la necessitat de reforçar el meu català i d’esforçar-me a no caure en barbarismes quan escric en castellà, propi d’altra banda dels que fem anar el bilingüisme, com de vegades em recorden els estimats lectors d’El País, diari que enguany també celebra el 50è aniversari amb diversos actes a Barcelona, una raó més per certificar i celebrar la sort que vaig tenir d’escollir la Zona Franca.