L’arquitectura en construcció sempre té un interès genuí, i probablement es deu al fet de recordar-nos que els edificis “es fan”, sempre s’estan fent. Però quan l’obra és com la del Camp Nou, amb les seves xifres (3.000 persones treballant les 24 hores del dia en tres torns, els set dies de la setmana) i dimensions colossals, ens col·loca en un estat de judici inevitable. I mentre caminem rodejant-lo i més ens hi acostem, més evident es fa i resulta emocionant.
Des de la seva construcció a les Corts, l’edifici sempre ha sofert canvis i transformacions, però el rectangle verd i buit del camp, al voltant del qual gira tot l’espai, ha continuat allà, encara que des del 1994 és 2,5 metres més avall. En aquest temps l’estadi original també s’ha enlletgit considerablement amb algunes addicions, que ara desapareixeran, però inclús desaparegudes també formaran part de l’estadi i restaran en la memòria.
Aquests canvis diuen moltes coses al llarg dels anys, responen d’una manera o altra a canvis externs al club, a canvis socials, a normatives diverses, a les exigències de les televisions o a l’expansió comercial del FC Barcelona. El temps per a edificis així és un altre temps, quasi geològic, creixen i es modifiquen, són intergeneracionals. Són vius.
Es podria dir que aquest nou Camp Nou són en realitat diversos i diferents edificis, i especialment n’hi ha dos que semblen representar totes les construccions que s’hi reuneixen. Dues estructures de formigó, la primera del 1957 i l’actual que ja es pot veure, clarament separades. L’espai entre les dues estructures, la de les passeres i la de les grades, forma una corona, un espai d’aspecte catedralici, tensat entre els dos estils dels pilars.
Els nous, bàsics i lineals, de secció rectangular, fruit de la pressa per acabar, i els antics, de secció variable, amb un refós que en recorre tota l’altura i amb les ramificacions de les mènsules que suporten les grades, que li atorguen un aspecte arbori. Uns pilars que ells tots sols són una resposta quan es pregunta: per a què serveix un arquitecte? Doncs per fer coses així.
A l’exterior es poden veure les passeres d’accés, amb l’aparent i crua estructura d’acer triangulada i els seus nusos de connexió, que, com una faixa gegant, cenyeix l’estadi amb les lloses i les escales prefabricades de formigó. És la interpretació que la constructora turca ha fet del projecte guanyador del concurs del 2016, projectat per un despatx japonès associat amb un estudi barceloní. Una interpretació “a la baixa”, podríem dir, que ha deixat les passeres més estretes i amb menys vol que al projecte original; en canvi, l’estructura d’acer sembla sobredimensionada, probablement pel fet que ha d’actuar com un gran cèrcol que garanteixi la cohesió dels elements de formigó, molts d’ells prefabricats, i potser també per curar-se en salut sobre els coeficients de seguretat locals per a algú no familiaritzat en la nostra normativa sismoresistent.
D’aquesta estructura formen part els tornapuntes que es projecten enfora, i que subjectaran el gran cel ras de lames que dona forma a les passeres que cenyeixen l’estadi, les quals seran la veritable façana i “amagaran” les decisions “brutes” d’una obra que necessita rapidesa i sacrifica coses, com ara la corba contínua del perfil per una poligonal.
Ja es pot veure la provatura de les lames d’alumini del cel ras, molt més peraltades que al projecte guanyador, les quals ara tindran els colors del club, blaves i granes, que acosten l’estadi a la parafernàlia blaugrana i l’allunyen de la ciutat. Una decisió “decorativa” i poc afortunada, que més que ajudar a sentir els colors del club, ens farà sortir els colors. No calia. Un estadi no és una samarreta.
Xavier Monteys és catedràtic de Projectes Arquitectònics.